Tres anys seguits viatjant pel món
Des del 2013 fent viatges d’un mes. El 2022, el salt: tres anys de viatge continu per 29 destins molt diferents entre si. Pakistan, Iran, Uganda, Maldives, Jamaica, el Japó, l’Equador… el que hem après sobre el món i les coses que realment importen.
Hi ha preguntes que t’acompanyen molt de temps. Les del principi son les habituals: quant costa, si és segur, com t’ho organitzes. Però les que realment queden son d’un altre ordre: com veus la gent quan tornes, el que trobes a faltar i el que no, el que porta realment una motxilla quan la física pesa menys. Des del 2013 fèiem viatges d’un mes. Cambodja, Pakistan, Moçambic, Uzbekistan, les Filipines, Indonèsia, Colòmbia. I sempre la mateixa sensació: acabar el viatge just quan comença de debò. El 2022 vam canviar el format. Tres anys. Per 29 destins molt diferents entre si.
Això no és una llista de llocs ni una guia de destins. És el que sabem ara que no sabíem quan vam sortir — els mites que s’han desfet, el que ningú t’explica, i per què viatjar molt temps acaba canviant la manera com veus el món molt més del que canvia el mapa.
01 · Del mes a tres anys: com va canviar tot
Des del 2013, el format era sempre el mateix: un mes. Triem un destí, comprem el vol, planegem poc i improvitem molt. Un mes intens, i tornada a casa amb el cap ple de ganes de tornar. I l’any següent, un altre mes.
Però el mes sempre es quedava curt. Just quan comences a entendre el ritme d’un lloc, quan la gent del mercat ja et reconeix, quan saps quin cafè fa el millor esmorzar i quin bus no agafar mai — és hora de tornar. Anys fent això i sempre la mateixa sensació: acabar el viatge just quan comença de debò.
El 2022 va arribar el moment de canviar el format. No un mes. Tres anys. Amb les tornades puntuals a casa que toca — la família, els papers, les coses que no esperen. Però el centre de gravetat de la vida va passar a ser el viatge, no la tornada. I tot va canviar — la manera de preparar-se, de moure’s, de relacionar-se amb els llocs i la gent.
«Just quan comences a entendre el ritme d’un lloc, quan la gent del mercat ja et reconeix — és hora de tornar. Anys fent això i sempre la mateixa sensació.»
02 · Els 29 destins: una vida molt diferent a la vida d’un mes
No tots els destins son iguals, ni totes les estades. Hi ha llocs on hem estat tres dies i llocs on hem estat tres mesos. Hi ha destins que eren previstos i destins que van aparèixer per atzar. Alguns son molt coneguts. Altres gairebé ningú a Catalunya els ha visitat. La ruta no era un pla — era una conversa llarga amb el món.
Cada un d’aquests destins és molt diferent dels altres. L’Iran no s’assembla gens a Jamaica. Uganda no té res a veure amb Singapur. Les Maldives son un altre planeta respecte a l’Hunza Valley del Pakistan. I és precisament aquesta varietat radical el que fa que tres anys de viatge llarg siguin una educació que no existeix en cap escola.
Tots els destins que hem visitat en profunditat tenen la seva guia completa a Escampar la Boira — amb allotjament real, menjar local, transport i consells pràctics de qui hi ha estat de veritat. → Explorar totes les guies de destí
03 · Viatjar llarg no és estar de vacances
Aquesta és la primera cosa que cal entendre. Quan surts a viatjar durant mesos, no estàs de vacances. Les vacances tenen data de tornada, rutina esperant i la sensació que el temps és limitat i cal aprofitar-lo tot. Un viatge llarg és una altra cosa: és viure en un context diferent, amb un ritme diferent, on els dies s’estiren de maneres que en la vida quotidiana habitual seria impossible.
Passa una cosa curiosa quan portes setmanes o mesos viatjant: el viatge deixa de ser el destí i es converteix en la vida quotidiana. T’acostumes a despertar-te sense saber exactament on ets, a fer l’esmorzar en una cuina compartida amb desconeguts que en tres dies es convertiran en coneguts, a caminar sense destí concret i trobar el que no buscaves. Hi ha dies que no fas res «productiu» en el sentit turístic del terme — i son dels millors dies del viatge.
La diferència entre viatjar una setmana i viatjar tres mesos no és de quantitat — és de qualitat. En una setmana veus llocs. En tres mesos, entens llocs. Pots quedar-te cinc dies a Luang Prabang al Laos, a Bhaktapur al Nepal o a Yerevan a Armènia sense fer res especialment turístic i sortir-ne sabent coses sobre aquella gent i aquella cultura que cap guia de viatges et podria explicar.
«En una setmana veus llocs. En tres mesos, entens llocs. La diferència és enorme.»
04 · Els mites que es desfan pel camí
Quan dius que fas un viatge llarg, la gent et dona molts consells basats en molts mites. Aquí van els més habituals — i el que hem trobat de veritat en 29 destins:
«Ha de costar una fortuna» — El mite més repetit i el més fals. El primer mes a l’Àsia del Sud-est vam gastar menys que un mes de lloguer a Barcelona. Pakistan és sorprenentment econòmic. Kirguizistan, molt assequible. Iran, baratíssim per a estàndards europeus. Jamaica sí que va ser car — però ho sabíem i ho vam planificar. Les Maldives tenien opció d’allotjament local a Gulhi molt lluny dels resorts. → El pressupost real, sense embellir.
«Deu ser molt perillós» — En 29 destins — incloent Pakistan, Iran, Uganda, Moçambic i zones rurals de l’Índia — no ens ha passat cap incident greu. L’Iran és un dels països on la gent va ser més oberta i hospitalària. Uganda ens va sorprendre per la calidesa. Pakistan és probablement el destí on la gent va ser més hospitalària de tots els que hem visitat. El perill real sol ser molt més ordinari: un accident de trànsit, una intoxicació alimentària, una lesió en trekking.
«Et perdràs moltes coses a casa» — Passes coses. Però menys de les que creus, i molt menys de les que et preocupes abans de sortir. La vida a casa segueix — i quan tornes, segueix sent allà. El que no segueix és el temps.
«Necessites molt de temps per planificar-ho» — El Henro de Shikoku — 1.200 km a peu pels 88 temples de l’illa de Shikoku — el vam decidir quan ja érem al Japó. San Blas a Panamà va ser una recomanació de la gent de l’hostal. Otavalo a l’Equador, un desvio d’un dia que va durar una setmana. La planificació d’un viatge llarg és menys complexa del que sembla perquè el format permet molta flexibilitat.
«Tothom ho hauria de fer» — Aquest mite va en l’altre sentit. Viatjar llarg no és per a tothom, i no ho dic en to despectiu. Hi ha gent que no vol estar molt de temps lluny de casa, que té persones que depenen d’ella, que necessita la seva rutina per estar bé. Tot això és completament vàlid.
05 · La gent: la part que ningú t’explica
Si hagués de quedar-me amb una sola cosa de tres anys de viatge, seria la gent. No els paisatges, no les ruins, no les platges. La gent.
El propietari de la guesthouse a la Hunza Valley que t’invita a dinar a casa seva el segon dia, sense que li hagis demanat res. La família de Moçambic que t’acull una nit a Ibo Island sense connexió i sense cap idioma en comú. El company de dormitori al Nepal que coneix el camí de Bhaktapur millor que ningú. Els monjos de Luang Prabang que estan al mercat a les sis del matí. Els pescadors de Gulhi a les Maldives que preferien els turistes que s’allotjaven al poble als que venien dels resorts i marxaven en tres hores. Els rastafaris de Nine Miles a Jamaica que t’expliquen la cultura de Bob Marley com si fos la cosa més natural del món.
La humanitat és, en general, molt millor que les notícies. En tres anys i 29 destins, inclosos llocs que molts consideren difícils o perillosos, la realitat majoritària és gent que treballa molt, que estima la seva família, que és curiosa sobre els estrangers i que, quan pot, ajuda. Sense excepció de continent ni de religió.
Quan has compartit un bus de 12 hores amb treballadors de la Índia, quan has vist els goril·les de muntanya a Uganda de prop, quan has menjat a la cuina d’una família nepalesa o has vist sortir el sol des de la fortalesa de Sigiriya al Sri Lanka — el món deixa de ser un conjunt d’estereotips i es converteix en persones concretes amb noms, cares i històries. Aquesta transformació no te la pot donar cap documental.
06 · Viatjar llarg com a dona
No es pot escriure sobre tres anys de viatge llarg sense parlar de com és ser dona en aquest context. Seria deshonest no fer-ho.
La resposta curta és: és possible, és meravellós i té les seves particularitats. La resposta llarga és més matisada i depèn molt del destí.
Hi ha destins on l’atenció no demanada al carrer és molt intensa — el Marroc, parts de l’Índia, Egipte, Jamaica. Hi ha destins on com a dona sola et sents absolutament còmoda a qualsevol hora — el Japó, Kirguizistan, Vietnam, Sri Lanka, Armènia. Hi ha destins on la roba que portes importa — no per a tu, sinó per com la gent es relaciona amb tu. I hi ha destins on l’hospitalitat supera qualsevol precaució que hagis pres — l’Iran, paradoxalment, va ser un dels llocs on em vaig sentir més ben tractada i més segura de tot el viatge. La calidesa de la gent iraní amb els viatgers estrangers és genuïna i sorprenent.
El que he après és que la por de viatjar sola com a dona és molt més gran des de casa que des del destí. Que la intuïció és la millor guia. Que dir «no» amb fermesa funciona en tots els idiomes. I que la millor protecció no és la por — és la confiança en una mateixa i l’experiència acumulada.
No hi ha cap destí del mapa on ser dona no impliqui cap consideració addicional. Però cap dels 29 destins que he visitat és tan perillós com la por que em transmetien abans de sortir. La diferència entre la por imaginada i la realitat viscuda és enorme — i la majoria de vegades, a favor de la realitat.
07 · 15 aprenentatges reals — les coses que ningú t’explica
Quedar-se una setmana en un lloc en lloc de dos dies canvia absolutament tot. La gent et comença a reconèixer. Entens com funciona el barri. Trobes el restaurant que no surt a cap guia. Passes de ser turista a ser, durant una estona, part del paisatge. La lentitud no és perdre el temps — és la manera de no perdre el viatge.
Sense excepció. El millor bún bò Huế del Vietnam va costar menys d’1 € en un local sense carta en anglès. El millor jerk chicken de Jamaica, en un parador de carretera a Boston Bay. Les millors brochetes del Marroc, en un mercat de Fes. El millor curri de Sri Lanka, en una casa particular. La regla és universal i consisteix sempre en la mateixa cosa: busca on menja la gent local.
La primera vegada que fas una motxilla per a un viatge llarg, hi poses massa. Amb els anys aprens que tot el que portes és tot el que carregues cada dia, cada escala, cada hora de bus. I una cosa curiosa: quan tens poc, values molt. La simplificació material té un efecte mental que és difícil d’explicar fins que no ho vius.
Un autobús nocturn de 12 hores al Vietnam no és un inconvenient — és una experiència. Les marshrutkes de Kirguizistan, les chapas de Moçambic, els trens de l’Índia, els ferris entre les illes de les Filipines. El transport públic et posa enmig de la vida real del país, no al costat d’ella. I costa una fracció del transport privat.
Milers de quilòmetres caminats en tres anys. Al Japó, el Henro de Shikoku — 1.200 km a peu pels 88 temples de l’illa. A peu, el ritme és humà. Veus el que passa entre els llocs, no només als llocs. Les converses al carrer, els mercats de matí, els olors, els sorolls. Tot el que et perds quan vas en taxi o en tour organitzat.
Tres anys quasi sense SIM de dades de manera habitual. La clau no és la connexió — és l’organització. Quan saps que no tindràs internet al carrer, marques els punts al mapa offline abans de sortir i preguntes el que necessites saber a la guesthouse. El resultat és que estàs molt més present en el que fas.
San Blas a Panamà va ser una recomanació de l’hostal, no un pla. Otavalo a l’Equador, un desvio d’un dia que va durar una setmana. La tempesta a les Cameron Highlands que ens va obligar a quedar-nos tres dies més va ser dels millors moments del viatge. Planificar és necessari — però deixar espai a la improvisació és el que fa que el viatge tingui vida pròpia.
L’osettai al Japó — els regals als pelegrins del Henro de Shikoku. La mehmanparez’i al Pakistan — el deure sagrat d’acollir el foraster a l’Hunza Valley. La calidesa de la gent iraniana a Isfahan. L’acollida a Moçambic sense idioma en comú. En tots els casos, la lliçó és la mateixa: la gent és bona quan la trobes de debò.
L’Iran dels titulars i l’Iran real son dos països completament diferents. Uganda sembla perillosa als mapes d’avisos de viatge — és un dels països amb la natura més impressionant que he vist mai i la gent és excel·lent. El Pakistan, Egipte, Moçambic — tots radicalment millors del que expliquen els titulars.
Viatjar llarg pot costar menys que viure a Barcelona. Pakistan, Iran, Kirguizistan, Vietnam, Indonèsia, Laos, Nepal, Sri Lanka — tots molt assequibles. Jamaica i Singapur, cars però manejables. Les Maldives tenien opció econòmica a Gulhi molt diferent dels resorts. Les decisions del dia a dia determinen el pressupost molt més que el destí.
La por de viatjar sola com a dona, la por dels destins «perillosos», la por de quedar-se sense diners o sense connexió — totes es fan molt més petites quan comences a viatjar. L’experiència acumulada substitueix l’angoixa imaginada. Cada viatge et prepara millor per al següent.
L’he necessitada. Una operació al peu al Vietnam. Una urgència dental a Indonèsia. El dengue a les Filipines. Viatjar sense assegurança és apostar que no et passarà res — i les apostes es perden. La tranquil·litat que dona canvia completament la manera de viatjar. → Quina faig servir i per què.
La propietària de la guesthouse de Karakol al Kirguizistan sabia quins camins eren accessibles a l’hivern. El cuiner del hostal de Banda Aceh a Indonèsia ens va explicar com havia sobreviscut el tsunami. La família de Hội An ens va ensenyar a cuinar el pho. Cap guia comprada ho pot substituir.
Cada vegada que et mous entre destins, gastes. Transport, nit de darrera hora, menjar ràpid mentre esperes. El viatger que fa 3 destins en un mes gasta molt menys en logística que el que en fa 10. I coneix molt millor els 3 llocs on ha estat. La lentitud és econòmica i és rica alhora.
El moment adequat mai arriba sol. Sempre hi ha una raó per esperar: la feina, la parella, els estalvis, la família, els plans. Totes les raons son reals i totes son vàlides. Però si viatjar llarg és alguna cosa que vols fer de debò, no hi ha moment adequat — hi ha la decisió de fer-ho.
08 · Per a qui és — i per a qui potser no
Viatjar llarg és una de les experiències més riques que es poden tenir. Però ser honest sobre si és per a tu és important.
Probablement és per a tu si tens curiositat genuïna per les cultures molt diverses, ets capaç de conviure amb la incertesa sense angoixa, gaudeixes de la teva pròpia companyia, estàs disposada a adaptar-te constantment i el viatge neix d’un lloc clar i honest — no d’una fugida de quelcom.
Potser no és el moment si tens persones al teu càrrec que necessiten la teva presència física constant, tens manies molt fortes amb el menjar o les condicions d’allotjament, no vols estar fora de casa durant molt de temps i ho saps, o ho fas perquè creus que «has de fer-ho» però realment no t’hi veus. El viatge llarg requereix ganes genuïnes — no es fa per demostrar res a ningú.
Quan el viatge neix d’un lloc clar i honest, els moments difícils — i n’hi ha — es gestionen d’una altra manera. Quan neix de la fugida o de la pressió externa, és molt més fàcil desmoronar-se davant el primer obstacle. No cal que sigui perfecte per voler-ho. Però sí ha de ser real.
09 · La motxilla que tornes
Quan tornes d’un viatge llarg, la motxilla pesa menys que quan vas sortir. Has anat traient roba, objectes, coses que has deixat en hostals o regalat pel camí. La motxilla física és més lleugera.
Però portes una altra motxilla que no pesa gens i que és la més plena que has tingut mai. Plena de coses intangibles que no caben en cap foto. La manera com veus la gent. La tolerància a la incertesa. La capacitat de trobar bellesa en llocs inesperats — en una conversa de bus al Pakistan, en una posta de sol a les illes Maldives, en una tassa de te a Isfahan, en un matí de mercat a Otavalo. La certesa que el món és molt més gran i molt millor del que et mostren les notícies.
Ho tornaria a fer mil i una vegades. No perquè cada dia sigui perfecte — no ho és. Sinó perquè els dies imperfectes d’un viatge llarg t’ensenyen més que molts dels dies perfectes de la vida ordinària.
«Tornes amb la motxilla física més lleugera i amb l’altra — la que no pesa — completament plena.»
Si estàs pensant en fer un viatge llarg i no saps per on començar, a Escampar la Boira tens tots els recursos pràctics: pressupost real, equipament, assegurança, visats i guies de destins. Tot des de l’experiència real de qui ho ha viscut.
→ Explorar tots els recursos pràctics
