Menjar local i menjar de carrer

L’Índia té el menjar de carrer més ric, variat i omnipresent del planeta. Cada estat té la seva cuina, cada carrer una especialitat diferent.

• Chaat — pani puri, bhel puri, dahi puri. L’snack especiat per excel·lència del nord.
• Thali — plat complet (arròs, dal, verdures, pa, iogurt). El menú del dia indi, sempre amb repeticions.
• Paratha — pa pla farcit cuinat amb ghee. El millor esmorzar del subcontinent.
• Idli i dosa (sud) — pastissos de llenties fermentades amb sambar i chutney de coco.
• Langar a Amritsar — el menjar gratuït del Temple Daurat, servit les 24h per a tothom sense distinció. Una de les experiències més especials del món.
• Varanasi: les lassi espesses de les botigues dels Ghats i els jalebi al matí.
• Gokarna i Arambol (Goa): peixe fresc cuinat simplement amb espècies de coco.

Els dhabbas — restaurants rudimentaris de carretera — son el cor gastronòmic del Pakistan: cuina abundant, especiada, barata i generosa. Una revelació per a qui no els coneix.

• Chapli kebab (Peshawar) — la millor cosa que menjaràs al Pakistan: hamburguesa especiada de carn picada a la graella.
• Nihari — guisat de carn de cocció lentíssima, plat de matí a Lahore.
• Karahi — pollastre o xai al tomàquet i espècies en cassola de ferro.
• Seekh kebab — broquetes de carn picada al carbó. Present a cada bazar.
• Hunza: apricots secs, nous, mantequilla i pans de farina gruixuda — la dieta d’alta muntanya del Karakoram.

La cuina nepalesa és senzilla, nutritiva i perfecta per als dies de trekking. El dal bhat — arròs amb sopa de llenties — es menja dos cops al dia i sempre inclou repeticions.

• Dal bhat — arròs + dal + verdures + pickles. El plat nacional, omnipresent als teahouses de trekking.
• Momo — empanadilles de vapor o fregides, l’snack de carrer de Katmandú i Bhaktapur.
• Sel roti — rosquilla de farina d’arròs fregida, el dolç de carrer nepalès.
• Thukpa — sopa de fideus tibetana, calenta i contundent a les alçades.
• Bhaktapur: el curd (iogurt) de Bhaktapur és famós a tot Nepal — el millor iogurt que pots trobar al subcontinent.

La cuina de Sri Lanka és una de les més aromàtiques de l’Àsia del Sud, molt influenciada per les espècies de la illa — canyella, cardamom, curry en pols — i per la cuina de coco ubiqua.

• Rice and curry — l’àpat omnipresent: arròs amb tres o quatre curries de verdures, peix o carn, sempre acompanyat de pol sambol (coco ratllat especiat). Per menys d’2 €, infalible.
• Hoppers (appa) — crêpe en forma de bol, de farina d’arròs fermentada. Es menja amb ou al centre (egg hopper) o amb pol sambol. L’esmorzar definitiu de Sri Lanka.
• Kottu roti — xapat de pa pla fregit amb verdures, ou i carn, cuinat amb soroll de metall característic. El fast food local per excel·lència.
• String hoppers (idiyappam) — fideus de farina d’arròs en forma de niu, servits per esmorzar.
• Wambatu moju — albergínia encurtida en vinagre i espècies. Un condiment que acompanya gairebé tot.

Gulhi és una de les poques illes habitades de les Maldives sense resort turístic — i la cuina local que hi trobes és completament diferent del que serveixen als resorts d’aquí al costat.

• Mas huni — tonyina fumada rallada amb coco, ceba i xili. L’esmorzar maldiuà tradicional, servit amb roshi (pa pla). Senzill, fresc i perfecte.
• Garudhiya — brou clar de tonyina amb arròs, llimona i xili. El plat de diari de la majoria de maldivians.
• Short eats — snacks de carrer de les illes habitades: gulha (empanadilles de peix i coco), keemia (croquetes de peix), bis keemia (rotllets fregits). A les teteries locals de les illes habitades, formen el berenar de les 4 de la tarda.
• Rihaakuru — pasta intensa i fermentada de tonyina, usada com a condiment. Molt intensa de sabor, no per a tothom.

Malàisia és el paradís del menjar de carrer. L’herència multicultural malaia, xinesa i índia ha creat una de les cuines més diverses del món. Penang és la capital del street food de l’Àsia del Sud-est.

• Char kway teow (Penang) — fideus plans saltejats en wok molt calent amb gambes, ou i soja. Inimitable fora de Penang.
• Laksa de Penang — sopa de fideus en brou de peix especiat amb llet de coco. Diferent de qualsevol altra laksa del món.
• Nasi lemak — arròs cuit en llet de coco amb ou, anxoves i sambal. El plat nacional.
• Roti canai — pa pla a la planxa servit amb dal. L’esmorzar imprescindible, menys de 0,20 €.
• Cameron Highlands: el te fresc collit al costat (single estate tea), les freses de les granges locals i les samoses índies dels mercats del mercat nocturn de Brinchang.

Singapur és un cas únic: una ciutat-estat sense recursos naturals que s’ha convertit en una de les capitals gastronòmiques més importants del món. Els hawker centres — grans menjadors de carrer coberts amb centenars de paradetes — son Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.

• Hainanese chicken rice — pollastre bullit suaument en brou, servit sobre arròs cuinat amb el mateix brou. El plat nacional de Singapur, aparentment senzill, infinitament complex en l’execució.
• Chilli crab — cranc en salsa de xili vermell i tomàquet, molt especiat. El plat icònic que cal menjar al menys un cop.
• Laksa singapuriana — sopa de fideus en brou cremos de llet de coco i pasta de gambes. Diferent de la malaia.
• Char kway teow — idèntica a la de Penang però lleugerament diferent en l’estil de cocció.
• Hokkien mee — fideus saltejats amb gambes, squid i brou de peix reduït.
• Hawker centres imprescindibles: Maxwell Food Centre, Newton Food Centre, Lau Pa Sat.
• Preus: des de 3 SGD (~2 €) per plat complet.

La cuina filipina de carrer és molt més valenta del que el turisme sol mostrar. El carrer filipí ofereix experiències culinàries que exigeixen cert coratge — i que valen la pena.

• Balut — ou de pato fertilitzat de 16-18 dies, bullit. La gran prova iniciàtica filipina. Sap millor del que sembla.
• Isaw — tripes de pollastre a la graella. L’snack nocturn per excel·lència.
• Lechon manok — pollastre al pal, rostit lentament. En trobes a cada cantonada.
• Halo-halo — gel picat amb fruits tropicals, ube i llet condensada. Imprescindible amb la calor.
• Puerto Princesa: el peix fresc de la badia cuinat al carbó als restaurants de la rambla i els turo-turo (apunta i menja) del mercat central.
• Palawan: el peixe fresc i el sashimi local als restaurants de platja d’El Nido.

La cuina vietnamita de carrer és una de les més equilibrades de l’Àsia. L’ús d’herbes fresques, els brous de llargues hores i la combinació de textures fan que plats molt simples siguin extraordinàriament complexos.

• Phở — sopa de fideus de vedella o pollastre amb brou de moltes hores, herbes fresques i lima. La guerra Hanoi vs Saigon sobre quina és millor no té resposta.
• Bánh mì — pa de tradició francesa farcit de patê, verdures encurtides i coriandre. Un dels millors sandvitxos del món per menys de 1 €.
• Bún chả (Hanoi) — carn de porc a la brasa amb fideus de vidre i brou fred especiat. El plat d’Obama i Bourdain.
• Cà phê trứng (Hanoi) — cafè amb crema d’ou batut. Una de les experiències cafeteres més úniques del món.
• Bún bò Huế — sopa picant de Hue, molt diferent de la phở. Menys coneguda i potencialment superior.

Phitsanulok és una de les ciutats tailandeses menys turístiques del nord central — i una finestra perfecta a la cuina tailandesa real, sense preus ni plats adaptats per a estrangers.

• Pad Thai — fideus saltejats amb ou, brots i cacauets. Omnipresent però genuïnament bo quan el fa un cuiner veterà.
• Som tam — amanida de papaia verda amb xili, all i salsa de peix. Picant, refrescant, addictiu.
• Khao niew mamuang — arròs enganxós amb mango i llet de coco. Les postres definitives de temporada.
• Moo ping — broquetes de porc marinades en llet de coco, cuinades al carbó. El millor esmorzar de carrer, des de les 6h.
• Tom kha gai — sopa de pollastre en llet de coco amb galangal i citronela. Suau, aromàtica, perfecta.
• Phitsanulok: el mercat del riu Nan al vespre, un dels mercats nocturns de menjar local menys freqüentats per turistes del nord de Tailàndia.

Indonèsia és un arxipèlag de 17.000 illes i la diversitat culinària és proporcional. La cuina de Sumatra — on es troba Bukit Lawang — és de les més picants i aromàtiques del país.

• Nasi goreng — arròs fregit amb ou, verdures i proteïna. El plat nacional, disponible les 24h.
• Rendang (Sumatra) — carn de vedella cuinada lentament en llet de coco i espècies fins que gairebé no queda líquid. Intens, complex, imprescindible.
• Soto Batak (nord de Sumatra) — sopa de porc especiada amb brou de coco. La cuina Batak és radicalment diferent de la de Java o Bali.
• Gado-gado — amanida de verdures bullides amb salsa de cacauet. Senzill, nutritiu i molt barat.
• Bukit Lawang: els restaurants senzills al costat del riu Bohorok serveixen cuina Batak local autèntica: peix del riu, verdures de la jungla i unes picants sambal que no oblides.

La cuina cambodjana és menys coneguda que la tailandesa o vietnamita però igual d’interessant. Utilitza menys xili i és més suau, però amb una complexitat aromàtica pròpia basada en la pasta kroeung (lemongrass, galangal, cúrcuma).

• Amok — peix o pollastre cuinat al vapor en llet de coco i kroeung, servit en una fulla de banana. El plat nacional cambodjà, de textura suau i aromàtica.
• Nom banh chok — fideus de farina d’arròs frescos amb curry verd de peix i herbes. L’esmorzar nacional cambodjà, venut al carrer des de les 6 del matí.
• Lok lak — vedella saltejada amb salsa d’ostres, servida sobre arròs o enciam amb ou ferrat. Molt popular entre locals i visitants.
• Kuy teav — sopa de fideus amb brou de porc o marisc. El bol de matí omnipresent als mercats.
• Banh xeo (versió khmer) — crêpe cruixent farcit de brots de soja, gambes i carn de porc.
• Siem Reap: el mercat nocturn de Pub Street té paradetes locals al voltant on es menja bé i barat — evita els restaurants directament a Pub Street i busca els carrers perpendiculars.

Luang Prabang és una de les ciutats més boniques i menys massificades de l’Àsia del Sud-est — i el seu mercat del matí és un dels millors llocs per entendre la cuina laosiana. La cuina laosiana comparteix elements amb la tailandesa i la vietnamita però té la seva pròpia identitat.

• Laap — el plat nacional laosia: carn picada (pollastre, vedella, porc o peixe) amb herbes fresques, fulles de menta, xili i suc de llimona. Fresc, picant i aromàtic.
• Khao niaw — arròs enganxós, l’aliment bàsic de Laos. Es menja amb les mans, a cada àpat, com a pa. En cistella de bambú al costat de cada plat.
• Tam mak hoong — amanida de papaia verda (similar al som tam tailandès però amb el cangrejo de riu fermentat paa daek, molt més intens).
• Or lam — guisat d’origen Luang Prabang amb verdures, carn i madera de buffar (el ingredient més característic de la cuina laosiana del nord).
• Luang Prabang: el mercat del matí al costat del Mekong on les dones de les tribus de les muntanyes venen productes frescos. El millor esmorzar és el que es compra allà i es menja caminant.
• Khao piak sen — sopa de fideus de tapioca en brou de pollastre. L’esmorzar laosia per excel·lència.

Shangri-La (Zhongdian) és una ciutat al nord del Yunnan, a la frontera amb el Tibet, a 3.200 metres d’altitud. La cuina és una barreja fascinant de cuina yunnanesa, tibetana i naxi — molt diferent de la cuina xinesa de les grans ciutats.

• Po cha (te de mantequilla d’yak) — te verd fermentat barrejat amb mantequilla d’yak i sal. Molt nutritiu per a l’altitud, molt impactant per al paladar occidental. Cal provar-lo.
• Tsampa — farina de civada torrada, barrejada amb te de mantequilla per formar una pasta. L’aliment bàsic de les zones tibetanes.
• Yak shabu-shabu — fondue de carn d’yak. Als restaurants locals de Shangri-La, una experiència singular.
• Crossing bridge noodles (guò qiáo mǐxiàn) — la gran especialitat del Yunnan: un brou de pollastre molt calent servit amb ingredients crus que es cuinen al moment. A Kunming i als restaurants de Shangri-La.
• Cru de porc fermentat naxi — la cuina del poble Naxi (Lijiang, Shangri-La) inclou productes fermentats molt intensos que no s’assemblen a res que hagis provat.
• Mercat matinal de Shangri-La: els ramaders tibetans i els agricultors naxi venen formatge d’yak, productes lactics i fruita de les valls. La millor hora: 7-9h del matí.

Al Henro de Shikoku (la peregrinació dels 88 temples), la cuina és part de l’experiència espiritual. L’osettai — la tradició de donar menjar, allotjament o diners als pelegrins de manera completament gratuïta — és una de les experiències gastronòmiques més emotives que es poden viure al Japó.

• Osettai — no és un plat, és una pràctica: la gent de Shikoku ofereix menjar als pelegrins de manera espontània. Un onigiri, una ampolla d’aigua, un sac de mandarines del seu hort, una tassa de soba a la seva cuina. S’accepta sempre amb les dues mans i amb reverència.
• Udon de Kagawa — Kagawa (una de les quatre prefectures de Shikoku) és la pàtria de l’udon. Els fideus son gruixuts, lleugerament elàstics i servits en brou clar o en fred amb dashi. A menys de 2 € el bol.
• Teishoku — el menú del dia japonès: soupe de miso, bol de peixe o carn, arròs, pickles i te verd. Als restaurants locals de les ciutats del Henro, sempre per menys de 800 JPY.
• Katsuo no tataki (Kochi) — la bonítol cuinat a la flama de palla, servit amb gingebre i cebollí. L’especialitat de Kochi, irrepetible.
• Mikan (mandarines) — Shikoku és una de les zones productores de mandarina del Japó. Durant els mesos de tardor-hivern, l’osettai sovint inclou sacs de mandarines recollides aquell matí.
• Convenience stores (kombini) — al Japó, els 7-Eleven, FamilyMart i Lawson son gastronomia en si mateixos: onigiri frescos, bento calents, soba, gyudon i un nivell de qualitat que no existeix en cap altra cadena de conveniència del món.

La cuina uzbeka és la de les caravanes de la Ruta de la Seda: abundant, calenta i dissenyada per alimentar gent que camina molt. El plov uzbek és un dels plats d’arròs més importants de l’Àsia Central.

• Plov (osh) — el plat nacional. Arròs cuinat en greix de cua de be amb pastanaga, ceba i carn. A Samarcanda, hi ha restaurants que serveixen exclusivament plov des del matí fins que s’acaba (cap a les 12h). Arriba aviat.
• Samsa — empanadilla de forn farcida de carn i ceba. El berenar imprescindible, cuinat en forn de fang.
• Lagman — fideus allargats amb guisat de carn i verdures. D’influència xinesa, present arreu de l’Àsia Central.
• Non (pa uzbek) — pa rodó decorat, cuinat en forn tandur. El millor pa de l’Àsia Central.
• Shashlik — kebabs de xai a la brasa, servit amb pa nan, ceba i herbes.
• Samarcanda: el bazar Siab, al costat del Registan, és un dels millors mercats de l’Àsia Central per comprar fruita seca, nous, formatge i degustar plats locals.

La cuina kirguís és la dels nòmades de l’Àsia Central: basada en la carn de be i el cavall, els productes làctics d’yak i cavall, i el pa cuit al moment. A Karakol, la cuina local reflecteix tant la tradició kirguís com la influència dungan (musulmans xinesos).

• Beshbarmak — el plat nacional kirguís: «cinc dits», fideus plans cuits en brou de carn de be o cavall, servit tot junt en una gran safata. Es menja amb les mans a les celebracions familiars.
• Laghman (laporma) — fideus tirats a mà amb guisat de carn i verdures, d’influència dungan. A Karakol, el laghman dungan és una especialitat.
• Manti — empanadilles de vapor grans, farcides de carn i ceba. El comfort food de l’Àsia Central.
• Kumiss — llet de cavall fermentada, lleugerament alcohòlica i àcida. Bevuda freda en bols de fusta a les iurtes. Intensa, adquirida, imprescindible en context.
• Shorpo — sopa de brou de be amb verdures i patata. El primer plat de qualsevol àpat kirguís.
• Boorsok — petites galetes de massa fregida, servides a les celebracions i com a snack de benvinguda a les iurtes.
• Karakol: la cuina dungan del mercat dominical — un dels millors mercats de l’Àsia Central, on les granges locals venen productes frescos des de les 6 del matí.

La cuina iraniana és una de les grans cuines del món i, paradoxalment, una de les menys conegudes a Europa. Segles de cruïlla de cultures — persa, turca, àrab i de les estepes — han creat una cuina d’una sofisticació extraordinària.

• Koobideh — kebab de carn picada especiada al carbó, servit amb arròs safranada. El plat de carrer iranià per excel·lència.
• Ash reshteh — sopa espessa de fideus, herbes, llenties i nata agra. El plat de confort iranià.
• Zereshk polo — arròs amb barberries agredolces i safrà. La guarnició reina de la cuina persa.
• Ghormeh sabzi — guisat d’herbes fresques amb carn i mongetes. Molt aromàtic i complex.
• Doogh — beguda làctica salada amb herbes. L’alternativa iraniana als refrescos, molt refrescant.
• Isfahan: el bazar i la zona dels restaurants tradicionals al voltant del Masjid-i Jami. Shiraz: el mercat Vakil i la cuina local d’influència del Golf Pèrsic.

La cuina armènia és una de les grans cuines del Caucas: influenciada per Pèrsia, Turquia i la Mediterrània oriental, però amb una identitat pròpia molt clara. Yerevan té una escena gastronòmica de carrer molt viva i molt assequible.

• Khorovats — el barbecue armeni, el plat social per excel·lència. Carn de porc, be o pollastre marinada en espècies i cuinada al carbó. Els diumenge, famílies senceres fan khorovats als parcs de Yerevan.
• Dolma — fulla de parra farcida d’arròs, carn picada i herbes. La versió armènia és considerada per molts la millor del Caucas.
• Lavash — pa pla armeni, Patrimoni Cultural de la UNESCO. Cuinat en forn de fang (tonir), fi i flexible. Imprescindible en cada àpat.
• Manti — empanadilles de massa molt fines farcides de carn, cuinades al forn o al vapor, servides amb iogurt i mantequilla.
• Harissa armènia — guisat espès de blat i pollastre, cuinat moltes hores fins que es converteix en una pasta. El plat de Pasqua i de les grans celebracions.
• Trout del llac Sevan — la truita del llac Sevan (l’únic d’Armènia) és famosa a tot el país: cuinada simplement a la graella amb herbes, acompanyada de lavash i verdures. Al costat del llac hi ha restaurants de pescadors que la serveixen acabada de pescar.
• Yerevan: el mercat central de Yerevan (Gum Market) per a herbes, espècies i fruita seca. El carrer Saryan per a xampany armeni i vi natural.

La cuina egípcia és una de les cuines de carrer més democràtiques del món: abundant, barata i profundament arrelada en ingredients molt senzills — llenties, farinetes, llegums i pa pla. El Caire té una de les cultures del menjar de carrer més vives i constants del Mediterrani.

• Koshary — el plat nacional egipci: una barreja de fideus, macarrons, arròs, llenties, salsa de tomàquet especiada, ceba fregida cruixent i salsa de vinagre. Aparentment estrany, addictiuvament bo. Menys d’1 € en un local koshary.
• Ful medames — faves cuinades lentament amb all, suc de llimona i comí. L’esmorzar egipci per excel·lència, el dels treballadors des de les 6 del matí.
• Ta’amiyya (falafel egipci) — croquetes de faves (no de cigrons, com a la versió llevantina). Servides amb pa pla, tahina i verdures encurtides.
• Shawarma — el fast food del Caire, omnipresent i molt bo als locals del centre.
• Fiteer meshaltet — pasta de full de múltiples capes, cuinada en forn de fang, farcida de carn o formatge o dolça amb mel. La pastisseria egípcia de carrer.
• Ayran — iogurt diluït amb aigua i sal. La beguda de la calor, present a tot el Mediterrani Oriental.
• El Caire: el barri de Khan el-Khalili per a les espècies i dolços (baklava, basbousa). El carrer Shawarma de Tahrir per a menjar de carrer nocturn.

La cuina marroquina és una de les grans cuines del món àrab i mediterrani: especiada però no picant, aromàtica, rica en fruits secs i preserves. Chefchaouen, la «ciutat blava» del Rif, té una cuina local berber que val la pena explorar més enllà dels restaurants turístics de la medina.

• Harira — sopa espessa de tomàquet, cigrons i coriandre. El plat de trencament del dejuni durant el Ramadà. Un dels grans plats de confort del Mediterrani.
• Msemen i meloui — pa pla marroquí cuinat amb mantequilla. L’esmorzar de carrer per excel·lència.
• Tagine — guisat en cassola cònica de fang amb xai, cítrics i olives o pollastre i préssec. Cada cuiner té la seva recepta pròpia.
• Bastilla — pastís de colom o pollastre amb ametlles i sucre en pasta filo. Dolç i salat alhora, de tradició andalusina. Especialitat de Fes.
• Sfenj — rosquilles fregides de matí, sense sucre. El berliner marroquí, per menys de 0,20 €.
• Atay (te de menta) — te verd amb molt de sucre i menta fresca, servit tres vegades (de la vida, de l’amor i de la mort). Refusar-lo és una descortesia.
• Chefchaouen: la cuina berber de les muntanyes del Rif — mida (pa de blat de moro), amlou (pasta d’ametlles amb argan) i la mel local que venen les dones als mercats setmanals.

La cuina moçambicana és una barreja fascinant d’influències portugueses, bantu, àrabs i índies. La cuina costanera — peixe i marisco frescos — és excel·lent i molt barata.

• Camarões à moçambicana — gambes saltejades amb mantequilla, all i piri-piri. La combinació que ha fet famosa la cuina moçambicana.
• Matapa — guisat de fulles de mandioca amb llet de coco i cacauets. El plat vegetarià local per excel·lència.
• Xima — farinetes de blat de moro, la guarnició bàsica del país. Equivalent al ugali d’Uganda.
• Peixe fresc a la brasa — a les zones costaneres, peixe del dia cuinat al carbó amb piri-piri i llimona. Una llagosta a Vilankulo val menys del que costen uns calamars a Barcelona.
• Pão quente — el pa portuguès. Les fleques locals fan pa excel·lent cada matí.

La cuina ugandesa és menys coneguda però molt més interessant del que el seu perfil turístic suggereix. El menjar de carrer de Kampala és abundant, barat i variat.

• Rolex — el snack de carrer ugandès: una truita enrollada en chapati. El nom és «rolled eggs». Ràpid, nutritiu i molt barat.
• Matoke — plàtans verds cuinats al vapor, el plat nacional. Servits amb guisats de carn o verdures.
• Groundnut stew — guisat de cacauets amb carn. Ric, espès i molt saborós.
• Posho i beans — farinetes de blat de moro amb mongetes. L’àpat quotidià de la majoria de la població.
• Queen Elizabeth NP: als vilatges als voltants del parc, la cuina local de les comunitats de pesca és de peixe fresc del llac Edward — tilapia i nile perch simplement cuinats.

A Colòmbia, el menú del dia (almuerzo ejecutivo) és la institució gastronòmica nacional. Per 4.000-8.000 COP (menys de 2 €) tens sopa, plat principal, beguda i postres.

• Almuerzo ejecutivo — sopa + arròs + proteïna + acompanyament + suc natural. El millor àpat del dia, sempre diferent per regió.
• Empanadas — farcides de papa i carn, fregides al moment. L’snack nacional, de matí i de tarda.
• Cholados (Cali) — gel ratllat amb fruita tropical i sirops. La refrescança definitiva del Valle del Cauca.
• Bandeja paisa (Medellín/Jardín) — frijoles, arròs, carn, chicharrón, ou, plàtan madur, morcilla i arepa. Un repte culinari complet.
• Hormiga culona (Santander/San Gil) — formiga reina torrada amb sal. Una tradició centenària de la cultura Guane.
• Cartagena: el ceviche de la Calle de la Efectividad, les arepes de huevo del mercat de Bazurto i el sancocho de gallina als restaurants del Centro Histórico.
• Mompox: el dulce de leche i les conserves de fruita tropical fetes a mà en cases colonials. Els mercats del dimarts on les dones del voltant venen productes del camp.
• Minca: el cafè fresc de les finca del rere-país de la Sierra Nevada, i les arepas cuinades sobre pedra a les cases de la muntanya.

La cuina equatoriana és molt menys coneguda que la peruana però igual d’interessant: rica en papa (centenars de varietats originals dels Andes), cuy (cobai), peix fresc de les dues costes i productes de la Amazònia.

• Llapingachos — patetes de puré de papa farcides de formatge, fregides i servides amb salsa de cacauet. L’snack andí per excel·lència.
• Ceviche equatorià — diferent del peruà: el peix o marisc es cou en el suc de llimona i s’acostuma a servir amb brou calent al costat. Als mercats de Quito i de la costa.
• Locro de papa — sopa espessa de papa amb formatge, aguacate i xoricillo. El plat de la Sierra equatoriana per excel·lència.
• Hornado — porc al forn cuit durant hores, servit amb llapingachos i mote. La gran especialitat dels mercats dels Andes.
• Otavalo: el mercat indígena del dissabte — un dels millors mercats de l’Amèrica Llatina. La zona de menjar cuinat al costat del mercat artesanal serveix hornado, llapingachos i sopas des de les 7 del matí.
• Chicha — beguda fermentada de blat de moro de tradició inca. En les comunitats indígenes, es beu en cerimònies i com a beguda social.

Panamà és el punt de cruïlla entre dos oceans i moltes cultures: la cuina tradicional kunaindígena de les illes San Blas, la influència caribenyes de Colón i la cuina panamenca de la capital.

• Ceviche panamanyi — peixe blanc (corvina) marinat en llimona, ceba i xili ají chombo. Servit fred en got de plàstic als mercats de peix.
• Patacones — rodanxes de plàtan verd fregit dues vegades, aplanades i cruixents. El snack de tota l’Amèrica Central i Carib.
• Ropa vieja panameny — carn de vedella desfilada en salsa de tomàquet especiat, molt diferent de la versió cubana.
• Sancocho de gallina — sopa de pollastre amb culantro, otoe (un arrel tropical) i blat de moro. El plat de cuació lenta de Panamà.
• San Blas (Guna Yala): la cuina del poble Guna és bàsicament de peixe fresc i marisc de les illes corallines — mahi-mahi, llagosta i gambes cuinats simplement sobre la platja. El mola (plat de peix) és el menjar quotidià de les comunitats Guna.
• Chicheme — beguda de blat de moro amb llet i espècies. El refresc tradicional panamanyi.

La cuina jamaicana és una de les més originals del Carib: la combinació d’herències africanes, britàniques, índies i taïnes ha creat plats únics com l’ackee and saltfish i el jerk seasoning que no trobaràs en cap altra cuina del món.

• Jerk chicken (o porc) — la barbacoa jamaicana: carn marinada durant hores en una pasta d’all pepper, llanda, romaní, comí, pebre de Jamaica (allspice) i xili habanero, cuinada lentament sobre llenya. El sabor definitori de Jamaica.
• Ackee and saltfish — el plat nacional: la fruita ackee (que sap a ou quan es cuina) amb bacallà dessalat, tomàquet i ceba. El millor esmorzar de Jamaica, servit amb fried dumplings o bammy (pa de mandioca).
• Festival bread — pa lleugerament dolç, fregit, que acompanya el peix o el jerk chicken. La guarnició jamaicana definitiva.
• Rice and peas — arròs cuit en llet de coco amb mongetes vermelles (kidney beans). La guarnició de diumenge, present a tots els àpats festius.
• Escovitch fish — peix fregit marinat en vinagre amb ceba, pebrot i zanahoria encurtida. Molt present a les comunitats pesqueres de la costa nord.
• Nine Miles: el poble natal de Bob Marley, a les muntanyes de Saint Ann. La cuina local de les comunitats rastafari segueix una dieta «ital» (natural, sense carn de porc, sense sal refinada, molt vegetal). Fruita tropical, sucs frescos i curri de verdures.

Austràlia no té una cuina de carrer en el sentit asiàtic o llatinoamericà de la paraula — però la seva escena gastronòmica multicultural i els seus productes locals son extraordinaris. Mount Barker, al Great Southern de Western Australia, és a la zona vinícola i agrícola de WA.

• Barbecue australià — la tradició del barbie és real i omniprèsent. Snags (salsitxes), burgers, steaks al parc comunal, a la platja, als parcs nacionals. Gratuït a la majoria de BBQ públics.
• Pie floater (Austràlia del Sud) — pastís de carn flotant en sopa de pèsols verds. Peculiar, molt australià, molt calòric.
• Lamington — pastís de bescuit arrebossat de xocolata i coco ratllat. El pastís nacional australià.
• Mercats de productes locals — Austràlia té una escena de farmers markets excel·lent. A Western Australia, els mercats del Great Southern (Albany, Mount Barker) venen productes locals: formatges artesans, carns de kangaroo i emu, vins de la zona.
• Vins de Margaret River i Great Southern — la zona de Mount Barker és una de les regions vinícoles més importants d’Austràlia. Els cellar doors (cellers oberts al públic) serveixen tasts i plats de cuina local.
• Mango, limes i fruita tropical (Queensland, NT) — al nord d’Austràlia, la fruita tropical fresca de les granges locals és extraordinàriament bona i barata directament al productor.
• Tim Tams — les galetes de xocolata australianes. Un souvenir gastronòmic irresistible i molt més bon que el que sembles.